LAS CANCIONES, de Pablo Messiez. Teatro Kamikaze
Sembla que abans de néixer ja estàvem escoltant coses. Després, ja al món, ens vam veure envoltats d'entonacions.
Amb el temps, algunes es van anar convertint en paraules, que vam aprendre a dir i a repetir fins a oblidar que alguna vegada havien estat música. I així vam créixer, amb el llenguatge i els seus sentits, atenuant la musicalitat de les paraules.
Per sort, també cantem. I quan cantem el cos recorda que hi ha alguna cosa més en les paraules que unes idees als llavis. Que hi ha molt més en cada nom que un desig d'anomenar.
Hi ha aire, moviment, voluntat i música. Per això ens acompanyen les cançons. Les que ens cantaven per dormir, les que cantem borratxos, les que estan lligades a un record per sempre, les que ens fan riure, les que no podem escoltar sense plorar. Per recordar-nos aquest misteri. El que coneixem abans de néixer. El de la música que hi ha en tot.
Les cançons neixen del desig de detenir-nos en aquest misteri. I d'ocupar-nos del sentit sempre obert, el primer: l'oïda. Escoltar el món i escoltar la seva música contra la qual cap parpella protegeix si pensem que, com diu Quignard, cap parpella es tanca sobre l'orella.
En Las canciones, un grup de persones es reuneix per escoltar diverses músiques. I el que en principi semblava un acte inofensiu –un grup de gent escoltant i cantant músiques– acaba per transformar-los a tots.
>>>>>>>>>> Descobreix aquí la Programació Expandida <<<<<<<<<<