Ai! La misèria ens farà feliços
Autoria i direcció de Gabriel Calderón
En un futur immediat, la intel·ligència artificial i els robots han pres el control de la majoria de professions, i el teatre no n’ha estat l’excepció. De fet, ja no queden humans als teatres; fins i tot el públic és una barreja d’humans i robots, de manera que les sales mai estan buides ni depriments.
Només queda un petit racó humà, un residu professional, una rèmora, un eco del que era el teatre: quatre actors, dues dones i dos homes, que en algun moment van destacar als escenaris, s’han vist desplaçats per màquines que interpreten els papers amb una precisió perfecta. Ja no tenen feina a l’escenari, però sí entre bastidors: s’han convertit en regidors i tècnics d’un teatre que, en aparença, segueix funcionant com abans, però que ha deixat de tenir ànima.
Ells assisteixen les màquines, les netegen, les guarden; són el segur humà d’un món perfecte. La imperfecció que fa més exacta tota la maquinària lluent de la intel·ligència artificial que domina l’entreteniment.
L’obra transcorre en aquest espai fosc i limitat darrere de l’escenari, als camerinos i a l’àrea tècnica, on els quatre actors es veuen obligats a enfrontar-se a una nova realitat: formar part d’un teatre sense actors. Aquesta nit, els robots interpretaran La vida es sueño de Calderón de la Barca. Els regidors, en homenatge a les seves èpoques daurades, interpreten a la seva petita habitació El gran teatro del mundo, perquè és l’obra de la qual encara recorden la lletra. De sobte, un problema: un dels robots no vol actuar. Un dels humans l’ha de substituir, però no es sap la lletra. Comença el petit teatre del món, el del fracàs, el de la por, el de ser reemplaçat per màquines o per persones, però ser reemplaçat al cap i a la fi.