BARBIÁN, Fernando Carmena. Amb Rodrigo Cuevas
Obres de Ruperto Chapí, Manuel Penella i Gerónimo Giménez, entre d'altres
Organitzen La Capsa i Teatre L'Artesà
La sarsuela pren el seu nom d'una residència real però aviat uneix la seva història als carrers, teatres i personatges populars. El castís, saludablement impur per naturalesa, es construeix pas a pas per acumulació de mantons de Manila, fanalets de Nàpols, masurques poloneses o xotis d'Escòcia… Madrid, “trencaones de totes les Espanyes” en paraules d'Antonio Machado, bull entre corrents migratoris i omple els seus teatres de sarsueles d'inspiració manxega, murciana, gallega, asturiana, basca, andalusa... Es crea així tot un llegat de folklore reimaginat des de la ciutat que cristal·litza en l'exultant jota de La bruja (1887), els jocs de seducció en clau segoviana de la de La del Soto del Parral (1927) o l'inoblidable cant de les espigoladores de La rosa del azafrán (1930). Sempre en contínua mutació, el gènere es polvoritza en múltiples subgèneres: sainet líric, ópera chica, revista, juguete cómico, pasillo, humorada, divertimento, disparate … la ciutat inspira els cuplés lúbrics de La gatita blanca (1905) i la melancolia de postguerra d'Un día de primavera (1947): la sarsuela és cabaret i refugi sentimental. És cosmopolita i és memòria rural.