ANTOLOGÍA DEL CANTE FLAMENCO HETERODOXO, Niño de Elche
Organitzen La Capsa] i L’Artesà
Ser revolucionari no és una posa, sinó, més aviat, una qüestió de sang. A Francisco Contreras, NIÑO DE ELCHE per a tothom, la vida li bomba d'una altra manera i per això el seu dir artístic és diferent i, cosa que és més important, absolutament personal i intransferible. No discuteix la norma flamenca pel mer fet de contestar el que s'estableix, sinó perquè, senzillament, al seu alè li surt així, la seva música és una altra cosa: clar que no és flamenc! És flamenc i moltes músiques més: rock, electrònica, cançó d'autor…
En èpoques passades i no tan llunyanes, noms com Camarón o Enrique Morente van ser qualificats de traïdors per l'ortodòxia flamenca, fins que el temps va deixar clar que les seves incursions mes allà dels marges de la bulería o la soleá eren qüestió de sang. A la descaradura que tan sols busca el soroll i la provocació buida se li diagnostica aviat el parany, però, quan la deflagració de tot el que s'estableix succeeix de dins cap a fora, es produeix el canvi i es converteix en una altra veritat. L’Antología del cante flamenco heterodoxo (Sony, 2018) va suposar tot un xoc musical per a la comunitat flamenca, el sector de la qual més tradicional va titllar novament a un geni d'heretge.
Amb direcció artística de Pedro G. Romero i la producció de Raúl Fernández Refree, Niño de Elche no va fer més que alliberar de manera reflexiva el seu art, que connecta amb moltes disciplines: la poesia, la performance, el llenguatge audiovisual…amb allò que alimenta la seva vida.
Des de la seva publicació, aquest treball antològic ha sumat admiradors i detractors a parts iguals. Les conclusions de tots ells parteixen des d'un gènere específic, el flamenc, però el cercle és erroni, perquè la música de NIÑO DE ELCHE cal valorar-la sense prejudicis ni antecedents; d'aquí la genialitat, perquè els músics amb un univers artístic propi i d'impacte planetari es compten amb els dits de les dues mans.
L'il·licità proposa ara un nou acostament al directe amb col·laboradors protagonistes, és el cas del guitarrista Raúl Cantizano, tant a la guitarra acústica com l'elèctrica. O Alejandro Rojas-Marcos, al piano, el clavicordi i l'òrgan, i la cantaora Alicia Acuña, a les veus.
Fandangos, farrucas, tanguillos, malaguenyes, rumbes, saetas… És cert que hi ha una sensibilitat decididament flamenca en la inspiració de Niño de Elche, però també és el punt de partida d'un viatge que —ja s'ha suggerit— acaba tenint paisatges propis i paraules pròpies. Aquest Pancho Vila musical suma al seu discurs reflexionis i idees amb gran càrrega social i política. Ell ho té clar: no només de pa viu l'home.
En definitiva, pel pensament i la pell, el cor i els budells…, això de NIÑO DE ELCHE és un crit revolucionari amb centenars de trinxeres, totes elles instal·lades en una veritat que vol ampliar el món.