El gran comiat

Conte de dimecres 15 d'abril

Il·lustracions Puri Hernández

Creació del relat Anna Rosa Gessé Mas

Locució Andrea Martín Gamiz

La nena, sense nom, va mirar l’infinit amb il·lusió i, de cop, va tenir un rampell. Va sortir corrent, tan de pressa que va ensopegar amb algú altre i tots dos van caure. Es van observar amb curiositat, era la primera vegada que es veien, i la nena de seguida es va adonar que aquell nen estava incomplet.

- Només en tens un, de braç? –va preguntar estranyada.

- I tu, el tens repetit? –li va respondre mentre es posava dempeus i l'ajudava amb la seva única extremitat.

Tots dos van riure i van reprendre el camí. La nena va continuar corrents però, a mig camí, un munt d’olors, conegudes i estranyes, la van despistar. Va seguir-ne el rastre fins a arribar a una casa feta de llaminadures. Va treure el caparró per la porta, intrigada, i va descobrir un cuiner enmig d’un rebombori de plats i cassoles que tallava verdures, remenava olles, enfornava peixos, feia galetes, espremia fruita, picava carn...

- Per què fas tants menjars diferents? Si només en fessis un, no tindries tanta feina? –va rumiar la nena en veu alta.

El cuiner, sense parar de treballar, va contestar: - Seria més fàcil, però no seria bo que només tastéssim un sabor. Oi que som tots diferents? Doncs els meus menjars també ho han de ser –i li va somriure- Au, va, tria el que vulguis de la meva cuina, que et convido.

La nena va passejar els ulls per tots els racons i va escollir una brotxeta de maduixes amb xocolata.

- Gràcies – i va marxar.

Mentre continuava el seu camí, va escoltar el so rítmic d’uns cops que aviat va reconèixer. Sense fer soroll, s’hi va apropar: li agradava contemplar la manera com el seu amic, el ferrer, escalfava amb paciència el metall tosc i lleig i, amb ajuda del martell i l’enclusa, forjava formes belles i delicades.

- T’agrada? - va preguntar girant-se cap a la nena, i va afegir - No jutgis per les aparences, la bellesa pot estar a qualsevol lloc.

La nena va assentir.

- Ferrer, has vist el cavall alat? Voldria que em portés a fer un passeig.

- És que ja no te’n recordes? – i va moure el cap d’un costat a l’altre. Ai, aquell jovent, sempre oblidava el més important! - El cavall alat, l’au Fènix i les fades estan organitzant el comiat amb el malabarista. Que potser no has vist els cartells? Tots els encarregats d’enganxar cartells s’hi han passat la nit per penjar-los als estels.

La nena, que encara no tenia nom, va aixecar el seu rostre infantil cap als estels, i es va adonar que tenia raó. Oh, la festa estava a punt de començar i ella havia de ser-hi. Com se n’havia pogut oblidar? Va sortir disparada i no va parar de córrer fins que hi va arribar. El malabarista i l’home sense cap la van saludar.

- T’estem esperant –va anunciar el cap que esgotat de mantenir-se damunt la resta del seu cos per no caure, s’havia assegut sobre el cavall alat.

- Sense tu, no podem començar. -i el malabarista va llençar a l’aire sis estels de colors que va fer giravoltar fins que es van convertir en llums brillants.

- I les sirenes? –va preguntar la nena. - Entra i les veuràs. Nosaltres no podem perquè ja saps quines són les normes.

La nena es va descalçar i va traspassar la porta. Aquell món, fet d’aigua, sal i arena, pertanyia a les sirenes, un paradís nudista on ningú s’avergonyia de la seva aparença. I mentre les sirenes l'ajudaven a despullar-se, ella va mirar mar endins: els altres nens i nenes la van saludar amb la mà, feliços. Ells també l’esperaven, i n’hi havia tants! Tots diferents de formes i colors. Ben nua, va caminar cap a l’aigua i es va anar submergint.

- Bon viatge, estimats! –i les sirenes van acomiadar-los amb una melodia dolça.

La nena es va capbussar dins d’aquell líquid transparent i es va fer tan petita que gairebé hi cabia dins una mà.

Quan per fi va aconseguir trobar la sortida, el seu plor, fort i estrident, va trencar el silenci de la sala d’hospital. Un home amb bata verda va agafar la criatura i la va deixar amb delicadesa sobre el pit de la dona.

- Benvinguda al món, Marta. –va exclamar la dona amb els ulls plorosos de felicitat i envoltant-la amb els seus braços.

La nena ja tenia nom.

El gran comiat

Media Folder: 
Comprar entrades